Geòrgia. Caucasus crossing. El Tusheti

Avui començava la segona part de l’aventura caucàsica, després de la tarda anterior de busos, ja tenia ganes de pedalar. 

Aquell dia vaig sortir tard perquè vaig haver d’anar a buscar diners en efectiu a un caixer. Hi vaig anar amb taxi, perquè des d’on estava quedava molt lluny i amb la ruta que tenia per decant tampoc volia anar fent kilòmetres extra. De fet, primer vaig anar a un lloc que em va portar el Google Maps amb bici, però allò no era un caixer i una dona que hi havia a un súper del costat em va trobar un taxi que em portes fins a un lloc que hi hagués un caixer de veritat. Segurament hauria tingut prou diners en efectiu amb els que duia, però vaig preferir agafar-ne més i estar tranquil. Vaig sortir cap a les 11 direcció nord endinsant-me cap a dins una vall. A mesura que passaven els kilòmetres tot s’anava tornant més bonic. Al cap de 50 kilòmetres em vaig parar a un “market” per comprar alguna cosa i acomiadar-me de supermercats per uns dies, ja que per on pasaria no hi ha massa res. Estava bevent una coca-cola just davant el "market" i va parar un bus. D’ell va sortir un ciclista que venia de l’altra banda del que anava a fer jo. Vam xerrar una estona i em va donar alguns bons consells que segur que em servirien per a més endavant. També em va dir on podria trobar menjar per la ruta que era una cosa que em preocupava. Després vaig seguir pedalant fins a arribar a un trencat a l’esquerra que em portaria fins a Rushka. Era una pujada molt dura tota de terra, i sobretot al principi em va fer apretar de valent. Un cop al poble vaig buscar un lloc per dormir i a descansar. 

Avui ja era el setè dia que pedalava. El dia anterior pujant a Roshka no sabia si acabaria de pujar a veure uns llacs l'endemà, em quedava molta pujada per endavant i tampoc em trobava molt a gust en aquell poble. Una propietària d’un hotel em va dir que hi havia hagut una mort el dia anterior al poble i semblava espantada i a mi tampoc em va agradar gaire saber allò i no em va fer sentir gaire a gust en aquell poble i a sobre estava sol a l'hostal, però vaig dormir ben tranquil igualment. Em vaig llevar al matí i va fer un ruixat, això em va fer decidir tirar avall i anar cap a la següent destinació. Vaig baixar uns 7 kilòmetres després vaig fer uns metres de carretera asfaltada, i es va acabar l’asfalt per uns quarts dies. Vaig fer una llarga pujada de 17 kilòmetres que em portaria fins als 2.700 metres d’altura a Datvisjvari Pass. La carretera era guapíssima passaves per al costat d’alguna casa entre Prats i alguna part per dins d'un barranc. A mig camí em vaig trobar un ramat d’ovelles que pujaven per la carretera i després d’estar una estona al darrere intentant dir-nos alguna cosa amb els pastors, les vaig avançar. Un cop a dalt el port, 22 kilòmetres de baixada fins a Shatili un “poble” amb un castell al mig en un lloc encantador. El poble té un centre d’informació turístic molt desproporcionat pel què és el poble, però m'imagino que tenen ganes de fer créixer el turisme en aquesta zona. Després de dinar vaig anar a visitar el poble. Era un lloc molt bonic. Pots entrar a totes les torres i veure com són per dins. És un dels avantatges d'haver-hi poc turisme, que encara pots voltar per allà lliurement. Després vaig anar a descansar perquè l'endemà em tocava una bona pallissa. 

Em vaig llevar al matí i vaig esperar que em fessin l’esmorzar a l’hostal, no tenia del tot clar si esperar perquè sortiria més tard del que m’hauria agradat, però va ser una bona decisió, ja que aquell dia era millor anar amb la panxa plena. Els primers kilòmetres eren per pista fàcil, sense pèrdua, i en arribar a Mutso, un altre petit "poble" vaig preguntar a uns militars on havia de fer els papers per creuar per Atstunta pass. Em van dir que més amunt, que tires que ja ho trobaria. Va ser el primer error, perquè el track que tenia em feia anar per un altre lloc, un error en el pitjor moment i en el pitjor lloc. Vaig anar tirant fins que vaig trobar una gent i em van dir que anava bé. Vaig seguir tirant fins que vaig trobar a una altra persona al mig del no-res i em va dir que no era per allà, i amb el dit em va assenyalar per on era. Vaig recular enfadat anar mirant per on havia de pujar i per sort meva just al trencant que havia d'agafar, em vaig trobar dos nois que em van indicar per on havia d’anar. Allà ja vaig començar a empènyer la bici, més d’una hora fins al control on un altre militar em va fer el paper per poder creuar el pass sense problemes. A partir d’allà una part més suau i al final, una pujada duríssima, tot empenyent. Amb prou feines podia pujar, veia el final allà mateix i quasi no podia, estava pensant si treure les alforges i pujar la bici per parts, però no ho vaig fer, tenia butllofes als peus, tenia quasi rampes als braços, però amb paciència i molt d’esforç, 5 hores d’empènyer la bici després, vaig arribar a dalt, al Atstunta pass a 3600 metres d'altura. Un cop allà alguna foto i avall, no tenia ganes d’estar allà, només volia baixar i arribar més avall per poder respirar tranquil. Era en aquell lloc que havia vist en un mapa feia anys, i solament tenia ganes de marxar-ne, quina sensació tan estranya. Em respecta la baixada, si era com la pujada hauria de baixar caminant. Allà no podia caure i fer-me mal, no era una opció, quasi no passa gent, amb tot el dia només vaig veure 20 persones amb prou feines,  si algú em trobava després m'haurien de treure. O sigui que amb molta calma per baixar. Després de la primera part de baixada, vaig veure que era bastant assequible i ja em vaig relaxar més. Vaig començar a gaudir del lloc on era que era impressionant. Vaig seguir baixant per un camí on costava avançar i fins i tot vaig haver de travessar un riu amb la bici a sobre i on l’aigua quasi m’arribava a la cintura… una aventura més. Al cap d’un parell d’hores després vaig arribar a un lloc on hi havien més tendes muntades, i allà em vaig quedar. Va ser un dia duríssim, 10 hores d’activitat, però al vespre tampoc estava molt satisfet, tenia una sensació agradolça. Allò no és un lloc per bicis, i havia arribat al límit físic i mental. 

L'endemà em vaig llevar cansat, com no podia ser d’una altra manera, em feien mal els peus, les mans, el cul… vaig començar amb una pujada empenyent la bici, i els bessons m’està en apunt d’explotar. La baixada era per un camí de muntanya, i hi havia lloc on es podia pedalar i llocs que no, però tot molt guapo, això sí. A mig camí em vaig trobar un ramat d’ovelles, i vaig pensar… preparat que ara venen els gossos, i així va ser. Uns 10 gossos a venir bordant cap a mi, però al cap d’un moment es van calmar, i amb l’ajuda del pastor vaig passar sense problemes. Al cap d’uns kilòmetres vaig arribar per fi a un poble, i ja deixava el camí de muntanya per seguir per una pista fins a Dartlo, no sense abans passar a veure els militars i ensenyar-los el paper que m’havien fet el dia abans a l’altra banda del pass. Un cop al poble, tot i que no havia fet molt, vaig buscar un lloc per descansar, menjar i dormir, que em feia falta recuperar forces per seguir amb la ruta els dies que queden.

Començava el desè dia sobre la bici, havia dormit bé, havia menjat bé, hauria d’haver recuperat forces. Vaig sortir de Dartlo i a la primera pujada les coses van començar a canviar, tenia mal de panxa i amb poca estona vaig haver de parar a cagar un parell de cops, tampoc em trobava molt malament i vaig anar seguint. No sé si vaig menjar malament, o el cos havia arribat al seu límit. Vaig arribar a un trencant on la ruta feia un buclei després de fer una part, vaig arribar a un mirador i vaig fer mitja volta cap a Omalo directament, vaig creure que era el millor per com em trobava, no tenia moltes ganes d'empènyer la bici durant 400 metres positius més, segurament ho hauria pagat més endavant. Vaig fer poc tros, però ho vaig gaudir, vaig parar a un petit port de muntanya a fer una coca-cola, vaig anar a un lloc amb bones vistes i la pista per on vaig passar era guapíssima, tot entre pins negres. Quan vaig arribar al poble feien un casament i hi havia molta gent, després de tants dies tranquil sense massa ningú, tal com em trobava em sobrava tot. Vaig buscar un hostal i a descansar. A la tarda veig fer una volta per poble i poca cosa més. Demà tenia l’última pujada de la ruta, Abano pass, amb 2.800 d’altura, és el port transitable més alt del Caucas i un dels més alts d’Europa, i jo volia fer-lo. 

Vaig fer una bona dormida, i em vaig llevar molt bé, amb ganes de pedalar i pujar Abano pass, una carretera molt perillosa pel que he llegit després. Primer em vaig acomiadar de Omalo, un petit poble amb tot de torres com un castell i que està situat en un gran altiplà al mig de les muntanyes del Caucas. És un lloc espectacular, difícil de descriure, s'ha de veure on està ubicat per fer-te'n a la idea. Vaig parar a un petit supermercat, feia 5 dies que no en veia cap i em va fer molta il·lusió poder comprar alguna cosa després de tants dies. Vaig comprar i vaig seguir. Vaig fer uns kilòmetres de baixada fins a travessar un riu i després… començava la pujada. Al principi és assequible, tampoc puja molt. Passes entre Penya-segats i a mesura que vas pujant s’obre la muntanya. Quan arribes on conflueixen dos rius, allà comença la part dura del port, amb forts pendents i la típica imatge de molts revolts tancats amb pocs metres de diferència i això només significa una cosa, que fa molta pujada. Va ser increïble, tot i que en algunes parts pujava molt, ho vaig gaudir moltíssim, hi havia unes vistes increïbles. Algun cotxe em va demanar si volia pujar, però evidentment que no, volia pujar pel meu compte volia fer tots i cada un dels metres de la última pujada de la ruta. Com a la majoria de llocs, la gent m’animava i em felicitava, i molts em feien vídeos de com anava per aquelles carreteres era com una especie rara jo per allà, m'imagino que pocs ciclistes s'atreveixen a anar per allà. Amb tots els dies pel Tusheti només n'havia trobat a dos. A l'arribar a dalt hi havia una botigueta on venien pastissos, val la pena tastar-los perquè són molt bons. Allà em vaig retrobar amb una parella de francesos que ens havíem trobat baixant Atstuna pass, i vam xerrar una estona. A partir d’aquí vaig començar el descens. Al principi no es veia massa res perquè estava ennuvolat, però de mica en mica es va anar obrint i vaig poder veure que increïble era aquell lloc. Kilòmetres després vaig arribar a una carretera asfaltada, després de 6 dies. Va ser estrany, perquè allò significava que l’aventura s’estava acabant i que l'aventura a partir d'allà anava a menys. Un cop a baix de la baixada vaig seguir uns kilòmetres més fins a un càmping, on van arribar un parell de motoristes i vam passar el que quedava de dia junts. Abano pass ha sigut el millor comiat d’aquestes muntanyes que podia tenir. Una carretera que lluita contra la natura que l’envolta per sobreviure, més que una carretera per mi és una aventura. Sempre li guardaré un record especial. 

Aquell dia seria l’últim que pedalaria per Geòrgia. No tenia clars els kilòmetres que faria ni on agafaria el bus fins a Tiblisi, però ja ho aniria veient. Vaig passar molt mala nit, el dia anterior ens van deixar provar un vodka artesanal i sem va posar fatal. Tot i això, em vaig llevar amb ganes de pedalar, vaig fer uns kilòmetres enrere i vaig anar a buscar els últims kilòmetres del track que havia seguit aquests dies. Passava pel mig d’una zona on fan vi i tot i no sé les grans muntanyes que tant m’agraden, va ser un bon final de ruta. Vaig arribar a la ciutat de Telavi i vaig agafar un bus direcció Tiblisi on hauria d'agafar un altre bus que em portaria fins a Samtredia, a casa la Lali. 

Així s’acabava el viatge, amb una bici tota desmuntada esperant si el conductor del bus tenia lloc per carregar-la i portar-me a Tiblisi. No va ser així, vaig haver d’anar a una altra estació a buscar un altre bus perquè em portessin. I tampoc serien els últims kilòmetres, perquè un cop a Tibilisi hauria de travessar la ciutat per anar a una altra estació de busos per agafar-ne un fins a Samtredia.

Els números del Tusheti: 7 dies del 24 al 30 d’agost del 2025. 331,36 kilòmetres amb 9177 metres de desnivel.

Dia 6. Chinti, Roshka 63,62 kms 1718 +

Dia 7. Roshka, Shatili 50,09 kms 1379 +

Dia 8. Shatili, Atstunta pass. Kwahida campside 37,86 kms 2557 +

Dia 9. Kwahida campside, Dartlo 28,99 kms 618 +

Dia 10. Dartlo, Omalo 18,85 kms 898 +

Dia 11. Omalo, Abano pass, Napareuli 82,85 kms 1575 +

Dia 12. Napareuli, Telavi 38,15 kms 357 +

Dia 12.2. Tiblisi 10,95 kms 75+

Un total de 12 dies sense descans amb 689,24 kilòmetres amb 16.647 metres de desnivell positiu.

Els últims dies vaig estar per Samtredia i Batumi. Aquesta última ciutat està creixent molt amb grans edificis, alguns són apartaments i altres hotels. Sembla que hi ha un equilibri entre tradició i modernitat, tot i que això és fàcil de dir amb només un parell de dies de visita. El centre és bonic, net, endreçat, modern, els cotxes es paren al pas de zebra per deixar-te passar… molt diferent de la resta del país. Hi ha platja on vaig passar una bona estona, es va posar bé després de tant temps per les altures. També hi ha més pobresa, gent que demana diners, cosa que fins ara no havia vist. Va estar bé per aprofitar els últims dies al país. La vida així no és tan divertida i emocionant com quan vaig amb bici, però em va portar bons records de viatges passats, quan el meu objectiu era únicament veure llocs així. 

En aquest país hi ha molts gossos, bé, en general hi ha animals pels carrers, vaques, porcs… però els que et podem arribar a molesta més son els gossos. Els que hi ha als pobles normalment no diuen res, però sempre n’hi ha algun que li fa gràcia la bici i et ve a veure tot brodant. El meu Consell és que intentis ser simpàtic amb ells, inclús abans que et vinguin a dir alguna cosa, així alguns ja no vindran tan enfadats. Pel que fa als gossos pastors, aquests segurament et vindrà a brodar quasi tots. Jo el què feia era baixar de la bici i deixar que es tranquilitzesin, normalment al cap d’un moment estan més calmats i després pots seguir caminant fins a passar el ramat. Estan fent la seva feina així que és normal que et vinguin a brodar. 

La gent de Geòrgia de primeres semblen molt tancats, tenen aquell aire dur, postsoviètic, però quan els vas coneixent veus que són molt bona gent, que t’ajudarien amb tot i que els pots demanar qualsevol cosa. He estat en hostals que m’han tractat com si fos un més de la seva família, i als que hi he demanat menjar m’han cuinat com si fos per ells o millor.

L’aventura caucàsica s’ha acabat, i n’estic molt content, els primers dies per Svaneti van ser una bona introducció, les carreteres eren més assequibles i hi havia més facilitat amb trobar menjar i comoditats. El Tusheti ha sigut increïble, magnífic, he trobat tot el que un busca en un gran viatge en bici, poca gent, carreteres de terra, espectaculars, pobles petits amb un encant incomparable, pujades eternes, alguna quasi impossible, on vaig estar molt a prop del meu límit. He pesat per llocs on no passa pràcticament cap ciclista i això encara li dona més encant. Llocs on era molt difícil comprar res per menjar, per sort als hostals m’han cuinat. Aquest tema m’ha fet partir una mica, perquè no sabia mai si portava prou o massa coses a les alforges, per la ruta que havia de fer. La facilitat de trobar allotjament ha ajudat molt a fer la ruta més fàcil i també que eren molt econòmics. He posat poc la tenda això sí, ho he trobat a faltar, però pràcticament pel mateix preu podia dormir en un llit i a part de la logística de desmuntar al matí és  molt més ràpida, també es dorm molt bé en un llit no ens enganyem. No he planejat quasi res de la ruta, més del que havia de pedalar l'endemà, i tot m’ha quadrat molt per les parades que havia de fer. Això ha fet que encara gaudís més de la ruta. A la primera part de la ruta feia més kilòmetres i a la segona menys, però les carreteres i camins ho demanaven així. I tampoc cal matar-se a fer molts kilòmetres, s'ha de gaudir la ruta que per això hem vingut, no per matar-me cada dia a fer moltíssims kilòmetres. També he trobat un bon equilibri entre bici i turisme, als matins bici, bé matins o fins a l’hora que fos, i a la tarda visitar el poble que estava. Això m’ha agradat molt, cicloturisme en la seva màxima esplendor. 

Aquesta ruta la vaig trobar a bikepacking.com i és per treure’s el barret, està molt ben feta i cada racó que passa és per alguna cosa. Felicito el que l’ha dissenyat. Jo la vaig estudiar a fons, com mai havia estudiat una altra ruta, mirant on hi havia supers i allotjaments, i això em va anar molt bé per estar més tranquil. 

Marxo d’aquí amb les piles carregades, amb ganes de més. La ruta se'm va fer curta, vaig pedalar 12 dies seguits i hauria fet més, però es van acabar les muntanyes. En altres ocasions he tornat preguntant-me per què feia això, però aquí ha sigut molt diferent, torno tenint claríssim que això és el què m’agrada i del que gaudeixo més fent.