L'endemà em vaig llevar amb la calma i vam anar a fer gestions per Samtredia amb la Tuti, comprar una targeta Sim per tenir internet, comprar fruita, anar un moment a l’església… Després vam tornar a casa i la Lali em va buscar un transport per anar a l’inici de la ruta que quedava a unes dues hores amb cotxe. Em va trobar un taxi, així que vam dinar tots junts, tenia ganes de passar temps amb elles tot i que no va ser molt. Amb poca estona ja em sentia com a casa. Després de dinar vaig preparar la bici em vaig acomiadar, els seus veïns em miraven en i devien pensar on va aquest boig amb una bici així carregada per aquí… Em va recollir un taxi i vaig anar tirant. El taxisita una mica més i em deixa abans perquè la carretera estava malament, però finalment em va deixar a Jvari. La ruta començava una mica abans, però em va semblar que era millor començar just on començaven les muntanyes. El trajecte amb taxi em va anar bé per veure una mica com era el país. Així doncs, començava l’aventura caucàsica. Aquest primer dia era tot pujada al principi per una carretera al costat d’un riu, i quan arribaves a un pantà, seguia tot fent puja baixa. Després d’uns 45 kilòmetres vaig arribar a Kaishi, on vaig trobar un hotel i em vaig quedar a dormir.
El segon dia seguia la mateixa carretera, tot pujada, sense fallo, al principi anaves pel fons d’un barranc ample, però a mesura que anava pujant, tot va començar a ser més obert i amb més vistes. Anava a Mestia un poble turístic de la regió del Svaneti. Feia dos dies que estava per aquí i no havia pogut tenir una conversa de més de dues paraules seguides amb algú i allà potser podria parlar amb algú en anglès. L’idioma és una bona barrera i el georgià és tan diferent, que entenc zero del què em diuen, jo puc dir gràcies i hola amb prou feines, però de mica en mica anire aprenent coses. El poble era bonic, però amb molta gent, la majoria turistes. Hi ha moltes torres que era on vivien abans i ara pots pujar alguna per veure-la per dins i si tens ganes també et pots enfilar a la teulada.
Avui començava un dia que tindria de tot, pujada, baixada, carretera, pistes, corriols, sol, pluja… Per variar començava pujant, quina sorpresa! Primer fins a una estació d’esquí i després la carretera es convertia en una pista fins a arribar a un poble que estava molt perdut. A partir d’allà, corriol de pujada i el primer tast del hike a bike, que això vol dir empenya la bici. Quan ja feia una estona que pujava es va posar a ploure. Em vaig refugiar sota un arbre fins que al cap d’una bona estona va mig parar. Per sort tampoc em vaig mullar molt. Seguia amb el corriol, estones pedalant, estones empenyent, la veritat és que estava gaudint d’aquella part. Vaig arribar a un poble i vaig seguir fins a Ughviri pass. A partir d’allà una forta pujada per una pista fins a arribar als 2.500 metres d’altura. Quan vaig ser a dalt va començar la primera baixada llarga en 130 kilòmetres. La primera part per un corriol on costava avançar fins a arribar a un poble. A partir d’allà una pista per anar a trobar la carretera. En aquest moment em feia falta menjar i per sort, després de demanar a alguns homes que hi havien per allà, vaig trobar una petita botiga. La dona em va salvar la vida perquè estava completament buit. Li vaig comprar quatre coses i es va enrotllar molt perquè em va convidar a passar a casa seva on vaig poder menjar tranquil·lament. Després li vaig comprar quatre coses més, ja que s’havia portat tan bé amb mi. Després de menjar no tenia clar si podria pedalar gaires kilòmetres. La veritat és que quan vaig arrencar al cap d’un moment vaig haver de tornar a parar perquè tenia la sang a l’estómac i no podia avançar, però al cap de res ja estava en plena forma. Vaig fer 23 kilòmetres per una carretera al costat d’un riu fins a Ushguli, un poble encantador ple de torres i on els seus carrers estan sense asfaltar, amb fang, pedres i cagades de vaca que corren per allà. L'arribada al poble va ser increïble, després de molta estona amb el cel ennuvolat, just arribant allà va sortir el sol i amb l’hora que era encara semblava tot més bonic.
El quart dia em vaig llevar sense massa presa, havia de fer una pujada de bon principi, però després era tot baixada. Vaig sortir a fer una volta pel poble, i… sorpresa, unes muntanyes que ahir estaven tapades pels núvols, avui es podien veure perfectament. Va ser increïble, una de les muntanyes que es podia veure era el Shjara que amb 5.193 metres d’altura, era la tercera més alta del Caucas. Després vaig fer una volta pel nucli antic i vaig anar cap a l'hostal per preparar la bici per marxar. Vaig està pensant si quedar-me un dia pel poble perquè tenia molt encant i era un lloc que m'agradava, amb turistes, però pocs i era tot molt rústic, com a mi m'agrada, però vaig creure que era millor seguir la ruta, que ja pararia a descansar més endavant. Quan era a l'hostal vaig rentar la bici perquè després de la pluja d’ahir estava ben bruta, la vaig engrassar i vaig collar alguns caragols que estaven fluixos. Ho vaig carregar tot, i cap amunt! Tenia curiositat per veure com responien les cames després de la rostida del dia anterior i van respondre bé. Abans de marxar havia pedalat força i crec que es va notar. Havia de fer 8,5 kilòmetres de pujada fins al Zagari pass amb 2.610 metres d’altura així que a poc a poc vaig anar pujant. Un cop allà em vaig desviar una mica per anar fins a una ermita on es podia veure el Shjara des d’un altre punt de vista. Un cop allà, la segona baixada en condicions en quatre dies. Aquesta va ser llarga, més de 60 kilòmetres, amb principi molt dret, però la part final més planera. Durant la baixada em vaig trobar alguns ciclistes que estaven fent la ruta al reves que jo, i vam estar parlant una estona. Vaig arribar al poble de Lenteji, i després d’estar pensant si seguir o no, vaig decidir quedar-me a passar la nit allà. Aquí hi havia un bon súper i tot el que et fes falta per recuperar forces per seguir la ruta. A l'hostal em van tractar molt bé, i fins i tot em van deixar provar una espiga de blat de moro que havien cuinat per ells.
Aquell dia volia sortir aviat per aprofitar el dia, però a la nit hi havia gent fent soroll i el vaig llevar més tard del que tenia planejat. Havia de fer uns 100 kilòmetres fins a Kutaisi per agafar un bus per anar a Tiblisi, i així ho vaig fer. Era pla i avall i al principi tot era molt maco, però al cap d’uns 20 kilòmetres hi havia una pujada molt dura, uns 6 kilòmetres a quasi al 10%. Em sentia bé i la vaig pujar ràpid. A partir d’allà kilòmetres i kilòmetres fins a Kutaisi. La carretera corria per dins un barranc, a vegades més ample i a vegades més estret. La calor va començar a apretar i no ho vaig gaudir gaire, vaig venir aquí pensant que era igual els kilòmetres que fes, però els volia gaudir, i aquesta part amb tanta calorem va fer una mica de bola. En arribar a Kutaisi vaig trobar un bus força ràpid per anar a Tiblisi. Quan vaig arribar a la capital em va costar mes trobar un altre bus que em portes fins a l'entrada de les muntanyes, ningú parlava anglès i tampoc acabaven d'entendre el lloc on volia anar, però al cap d'una estona per fi vaig trobar un conductor que semblava que em podia deixar on jo volia. Durant el trajecte anava mirant el mapa i quan vaig ser a lloc vaig fer parar el bus i em va deixar allà mateix al costat de la carretera. Amb la pedalada d'avui tancava la primera part de ruta que volia fer en aquest bonic país, a partir de demà, comença l’aventura pel Tusheti, que promet ser més salvatge, i inhòspita que en el Svaneti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada