Marroc

Per fi després de molts anys d’espera posava rumb al Marroc. Per la pandèmia vaig estar a punt d’anar-hi, però van tancar les fronteres i vaig anar a Tenerife. Així doncs, ara era el moment de conèixer aquest país, que tot i ser tan a prop culturalment ha de ser molt diferent. També era la meva primera vegada a l’Àfrica, així dons… som-hi!

Vam passar un parell de dies a Marràqueix coneixen els seus carrers plens de gent i botigues. És una ciutat molt estressant, hi ha molta gent, moltes coses per veure, tothom el vol vendre coses, però al mateix temps és molt maca i té moltíssim encant. El color de les cases, el color de les botigues segons els productes que venen, les olors… és molt bonic. Si pot trobar de tot, làmpades, catifes, dolços, vambes, perruqueries... tot el que et puguis imaginar ho pots trobar a dins la medina (la ciutat vella) de Marràqueix. També hi ha la famosa plaça, on a mesura del dia va evolucionant les coses que hi pots trobar, des de sucs de taronja, fins a monos per fer-se fotos, fins a uns restaurants quan es fa fosc. Hi ha molt turista i això fa que costi una mica mes trobar lo autèntic, però te molt d’encant de totes maneres.

Al tercer dia al matí vam muntar les bicis, i després de preguntar a l’hotel si ens deixarien guardar la caixa amb què les havíem portat (ens van dir que sí, però pagant), vam començar la ruta, abans, però vam esmorzar a la plaça més famosa de Marràqueix la plaça de Jema el Fna. Per sortir de la ciutat va ser un estrès, cotxes botzines, gent… quan més ens allunyàvem, més es calmava a la cosa. Quan anàvem avançant es van començar a albirar unes muntanyes al fons, i al cap d’uns 30 kilòmetres vam girar a la dreta per agafar un camí de terra per començar a fer la primera pujada. Anàvem passant per alguns pobles molt rurals, i tots els nens ens saludaven, tret d’algun maleducat, la majoria eren encantadors. Vam arribar finalment al poble de Tighedouine on tenim vist un hotel. Aquell estava tancat, però els mateixos propietaris ens van aconseguir un “apartament” per aquella nit no estava massa net i feia fred, però ja ens va servir per passar la nit. Quan vam arribar al poble feien mercat, i estava ple de gent pels carrers venen i comprant els seus productes. Vam imaginar que era la gent dels pobles del costat. 

El segon dia de bici tenia pinta de dur si volíem arribar a on tenim previst. Vam començar amb un port llarg i dret per una carretera molt poc transitada. Un cop a dalt una baixada molt dreta fins a arribar a una carretera principal. Feia una bona fresca, així que vam haver d'anar ben abrigats. En arribar a l’encreuament vam tenir temptacions d'agafar algun transport perquè ens portes els 30 kilòmetres de pujada que teníem per davant, però al final ho vam fer tot amb bici. Era una carretera ampla sense gaire història, però a mesura que anàvem arribant a dalt de tot, cada cop hi havia més ambient d’un gran port, amb més revolts tancats i bones vistes de la vall d'on veníem. A dalt de tot vam conèixer una parella que també viatjava amb bici, en el seu cas, anaven fins a ciutat del cap. Després de les fotos de rigor amb el cartell de Tizichi vam tirar avall. Al poc de començar la baixada vam trencar a l’esquerra per una carretera molt més tranquil·la i bonica que la principal. Aquella carretereta era molt maca i el paisatge espectacular. Al cap d'uns kilòmetres vam arribar al poble de Telouet, em va fer pensar en l’arribada a Ushguli a Geòrgia, ja que vam arribar cap al vespre i el color del sol a aquella hora ho torna tot més bonic. Després de buscar un lloc per passar la nit, vam anar a visitar el Kasbah  del poble. Ja estava tancat, però veient-lo des de fora ja era prou impressionant. 

El perfil d’aquell dia marcava que tot seria tendència anar avall, però al principi tot era un puja baixa que no deixava avançar gaire de pressa. Les vistes eren espectaculars, i vaig sentir que allà començava la part més guapa del viatge. Anàvem trobant poblets encantadors al mig de la muntanya amb les cases fetes de tapia, on el color era el mateix que el de les muntanyes que les envolten. De tant en tant algun Kasbah, que són antics castells fets de Tàpia. La majoria estan mig aterrats, però tenen molt d’encant i demostren que important que havia sigut aquella zona en un altre temps. Anàvem baixant pel costat d’un riu i era sorprenent veure com al seu voltant tot és verd mentre que la resta tot és pedra i poca cosa més. De tant en tant s'escoltava el reso de l'alcorà que surt dels minarets (el que aquí seria un campanar) i escoltar-ho dins aquelles valls era impactant. Al cap d’uns kilòmetres vam arribar a Ait Ben Haddou, un Kasbah que està restaurat on s’ha rodat alguna pel·lícula i tot. Es pot passejar per fins i tot per dins. Hi ha molts turistes, però val molt la pena fer una visita per fer-te a la idea com era la vida abans per allà dins aquelles construccions de terra. A partir d’allà vaig seguir fins a Ouarzazate. Els últims kilòmetres abans d’arribar a la ciutat els vam fer per una carretera nacional i la veritat és que va ser una mica estressant. Hi havia molts cotxes i alguns et passaven fregant, va ser una estona de portar el cul apretadet i anar per feina. Un cop a la ciutat vam buscar un hotel i vam anar a fer una volta a peu per conèixer una mica la zona.

Aquell dia vam decidir fer una part de la ruta que teníem pensada amb bus, eren més de 100 kilòmetres per una carretera nacional i amb l’experiència del dia abans vam decidir estalviar-nos-ho. Al matí vam estar fent turisme per Ouarzazate i així també descansàvem de bici. Va estar molt bé. Vam visitar el kasbah de la ciutat, un dels més grans del Marroc, i vam aprendre coses del que si feia dins. A la tarda vam agafar un bus i vam anar fins a Boumalne Dades i a partir d’allà vam fer uns 7 kilòmetres direcció a les Gorgues de Dades per avançar feina per a l'endemà.

El cinquè dia es preveia llarg, llarg i tot de cara amunt. Vam sortir de l’alberg i ens vam endinsar cap a les Gorges. Ràpidament, ens vam anar trobant formacions rocoses espectaculars i pobles al voltant de Kasbahs. Al cap d’uns kilòmetres vam arribar al lloc més famós de la zona, una carretera amb tot de revolts tancats molt fotogènics, ideal per fer fotos. Més endavant passaves pel mig de barrancs escarpats on la carretera era espectacular. Això sí, abans d'arribar aquí vam sentir alguns trets que no vam acabar de saber què eren. A partir d’aquí semblava que ja no arribaven els turistes, ja no hi havien parades venen coses, i en ser diumenge la majoria de botigues dels pobles estaven tancades, era tot molt inhòspit. De mica en mica vam arribar a una esplanada on les pedres de les muntanyes contrastaven amb el verd dels camps. Semblava molt estrany que hi pogués haver camps i un lloc tan pla allà al mig d’aquell secarral, però era molt maco. Després d’estar lluitant molts kilòmetres contra el vent. Van passar un últim poble que era Tilmi i una lleugera baixada ens va portar fins a l’alberg on passaríem aquella freda nit, un alberg, per cert, que estava en mig del no-res i feia un fred que tela, quan ens vam llevar l'habitació estava a 5 graus, però la persona que se'n cuidava era molt amable i vam estar molt a gust.

El dia arrencava amb pujada, ja ens anava bé, perquè amb el fred que feia, la pujada ens el trauria. Pensava que eren 12 kilòmetres de pujada, però van acabar sent més de 15. La pujada era suau i es deixava fer molt bé. Era molt tranquil·la, amb les quasi 2 hores que vam tardar, només vam veure 7 cotxes. Al final de tot vam arribar quasi als 2900 metres, en un port de muntanya ben ventilat i sense cartells ni res de res. A partir d’allà vam començar a baixar però amb algun repetxo entremig. El paisatge d’aquella zona era increïble, els colors de les pedres anaven canviant, i gairebé l'única vida que podíem veure era la de pastors amb els seus ramats d’ovelles i cabres. Es fa difícil entendre com aquella gent viu allà dalt, no hi ha res, només sol, vent i fred. Al cap d’uns kilòmetres van arribar a Agoudal, on vam dinar acompanyats de propietari del restaurant. Vam passar una bona estona parlant amb ell i després vam seguir la ruta. Vam fer uns 20 kilòmetres més fins a fer l’últim gran port que feríem en aquesta ruta, i aquest feia 2.650 metres d’altura, feia molt vent o sigui que vam fer alguna foto i vam marxar de pressa. A partir d’aquí tot baixada endinsant-nos cap a la vall de les Gorgues de Toudra. El paisatge no parava de ser espectacular, et pararies a cada moment a fer fotos. Quan vam arribar al poble de Tamtetoucht vam decidir quedar-nos a dormir allà, es feia tard, i pel següent poble quedaven massa kilòmetres per l’hora que era, l'endemà ja seguiríem amb la carretera. Aquell vespre a l'hotel ens van encendre una petita estufa de llenya, es va posar molt bé estar una estona calents, ja que la nit anterior havia sigut molt freda.

Arrencàvem el dia direcció la  Garganta del Toundra deixant enrere el poble de Touchount. Els primers kilòmetres vam rodejar un pentà que semblava de nova construcció. A partir d’allà la carretera es posa dins un barranc on tot es tornava més interessant. De sobre sense quasi adonar-nos-en vam arribar a la famosa Gorga del Toundra. i com no, ple de turistes. Es fa estrany veure tant turista de cop, ja que portàvem un parell o tres de dies sense veure'n pràcticament cap. La gorga és molt guapa, fa uns Penya-segats molt grans i d’allà mateix surt un brollador d’aigua que omple el riu i ho fa més maco. Encara que hi hagi gent, val la pena veureu. Després de la visita, vam fer uns kilòmetres més fins a la ciutat de Tinghir on vam dinar. No tenim clar quants kilòmetres més pedalaríem. Vam arrencar per fer-ne uns quants i després ja veuríem. Des d’aquell punt deixaríem l’Atlas enrere i ens endinsaríem cap al desert. Al principi van ser molt ràpids, ja que feia baixadeta i venia el vent a favor, però després d’un trencant a la dreta el vent de cara ens va fer afluixar el ritme. Vam seguir per uns paisatges desèrtics fins a arribar a la ciutat de Alnif. Allà vam buscar un hotel per passar la nit. Ens van estafar una mica perquè ens va dir un preu i quan ja ens havíem dutxat ens en van dir un altre, però en fi… ja estàvem instal·lats. Després a la nit hi havia molt soroll perquè feien futbol a baix, o sigui que tot molt bé. Aquella és una ciutat de pas semblava i la vaig trobar interessant per veure-la i pessari la nit, no perquè fos bonica, si no per l'ambient que es respirava. 

Després d’esmorzar al famós hotel, vam sortir direcció Merzouga. Teníem dues opcions per anar-hi. Una més assequible per la carretera, o un altre més pel sud on ens havíem d’endinsar al desert on no trobaríem massa res i la carretera no seria tan bona. Com que no tenim massa clara la segona opció, vam decidir seguir per la carretera. Bàsicament, va ser tot molt recta amb alguna pujadeta suau i anar cremant kilòmetres. Teníem 40 quilòmetres fins a la següent ciutat, així que havíem de creuar 8 cops l'horitzó i ja i seríem. El paisatge canviava lleugerament i just abans d’arribar a Risani tot es va convertir en més sorrenc i encara més desèrtic. Aquell dia ja havíem canviat definitivament els ramats d’ovelles i cabres, per ramats de dromedaris. Quan ja teníem lloc per dormir vam fer una volta per la ciutat. Ens va agradar molt. Hi havia un marcat amb tot de forjadors, fusters, sabaters… Un home també ens va portar a fer una volta per la medina, allà encara i viu gent i és molt autèntic. La ciutat és animada, però sense arribar a ser estressant. Seria com la versió més autèntica de Marràqueix. 

Aquell dia seria l’últim de la ruta amb bici pel Marroc! Abans de sortir de Risani, vam fer un altre volta per la ciutat, ens va agradar el dia anterior i vam voler passar-hi una estona més. A més, aquell dia feien mercat, hoy gran mercado amigo, i encara hi havia més coses per veure. Quan en vam tenir prou de voltar, vam anar a buscar les bicis a l'hostal, i ens vam posar en ruta direcció Merzouga. Al principi la carretera serpentejava entre camps de palmeres, però al cap de pocs kilòmetres ja vam sortir a una carretera recta que ens portaria fins al nostre destí. Just sortir de les palmeres, ja es podien albirar les palmeres de l’Erg Chevi, estàvem a més de 30 kilòmetres i ja es podien veure. La carretera no tenia massa història, kilòmetres i kilòmetres rectes de lluita contra el vent. No en feia molt, però allà quan bufa, no para mai i sempre ve de la mateixa direcció i això ens feia anar més lents. Finalment vam arribar a lloc. Aquestes carreteres rectes i desèrtiques tenen alguna cosa especial, no sé el què però ho tenen. A veure si ho descobreixo més endavant en alguna altra ocasió. Un cop arribats al poble vam dinar i després vam anar a buscar una excursió per anar a dormir al desert, és una turistada, però ens feia entre gràcia i curiositat i així també compartiríem alguna nit amb més gent, que fins ara quasi sempre havíem estat sols on ens havíem quedat. Vam anar fins al campament amb un 4x4 Recorrent dunes i algunes coses que hi ha per veure pels voltants. Entre ells, vam visitar un poblat nòmada, una gent que viu pràcticament sense res, una gent molt pobre i humil. Anar per les dunes em va impressionar, és espectacular, i res igual a la conducció en un altre lloc sens dubte enganxa. Per fi estava anant per un d'aquells llocs que tant havia vist per la tele. La nit la vam passar en un campament als peus de l’Erg amb més gent. Després de sopar vam estar al voltant d'una foguera on uns locals feien música local. Tot i ser enfocat al turista va ser una nit diferent i va estar bé. L'endemà vam tornar al poble amb dromedari. Allà t’adones que on van la multitud de turistes no ets ningú, ets un de tants, a diferència de l’hospitalitat d’altres allotjaments, allà tota la relació amb la gent local és freda i gens pròxima. 

Un cop tornats al poble vam passar-hi un parell de dies més, el lloc és tranquil i a diferència del que jo em pensava que seria, no hi ha massa turistes. La majoria només venen per anar a dormir al desert i després tornen a marxar. Durant aquells dies, un, vaig llogar una moto d'enduro per anar per les dunes. Va ser increïble, anar per allà amb moto, és com sentir-te pilot del Dakar. És una conducció totalment diferent al que estem acostumats i és molt divertit. Aquell lloc és increïble, i malgrat ser tot molt similar, per dins està ple de llocs diferents i les formes són totalment canviants. Un altre dia vam anar amb quad, així l'Anna també va poder veure una mica més per dins com és tot allò. Després vam agafar un bus de 12 hores per tornar a Marràquex on vam pasar un parell de dies. Vam aprofitar per fer algunes compres i preparar les bicis per tornar cap a casa.

El meu primer viatge per l'Àfrica s'havia acabat. El Marroc m'ha semblat un país molt bonic, els contrastos entre les muntanyes desèrtiques i les valls verdes m'ha impressionat, ho he trobat increïble i ho tenim, com aquell qui diu, al costat de casa. El so de l'alcorà que surt de les mesquites ressonant per les valls de l’Atlas és imponent. Feia molts anys que no ho sentia i no deixa mai de sorprendre'm. Pel que fa a la ruta amb bici ha estat molt bé, tot i que no les tenia totes de com seria i què trobaríem, ha sortit molt bé. Pedalar per l'Atlas és una bona aventura tot i que a les nits fa fred. Les muntanyes mai deceben, i aquí no ha sigut menys. Hem travessat per zones inhòspites on viure en aquells poblets a 2.000 metres d'altura ha de ser duríssim, sobretot a l'hivern. Quan vam deixar les muntanyes enrere per anar direcció al desert, fer aquelles carreteres ha sigut una experiència molt bona. No vam dormir ni una sola nit amb tenda, cosa que sempre trobo a faltar, li dona un component d'aventura que potse aquí ha faltat una mica, però el fred que feia a la nit ens ha tirat molt enrere. Un dia vam tenir l'ocasió, però al final no ens vam acabar d'animar. Tot ha sigut bastant fàcil en aquest viatge, anar dos et fa anar una mica més relaxat, la presa de decisions ha sigut fàcil, i pel que fa a menjar i dormir, no ens n'ha faltat mai i no ho hem hagut de planificar massa. El Marroc és un país per l'aventura, a l’igual que l’Africa, on segur que viatjar per allà amb una moto o amb 4x4 ha de ser molt divertit. 

Pel que fa a l'ambient cicloturista puc dir que sí que n'hi ha. Quan estàvem per l'Atlas, quasi cada dia ens trobàvem algú que viatjava amb bici, i no per 2 setmanes com nosaltres, si no per molt temps i la majoria estaven a l'inici, ja que la seva destinació final era Sud-àfrica. Això mola i fa que aquest continent amb tant camí per córrer et cridi l'atenció i et faci venir ganes de fer-hi una gran ruta, i el Marroc solament és la porta d'entrada.

Els numeros: Del 17 de novembre al 2 de desembre del 2025. 626,79 kilometres amb 7.682 metres de desnivell positiu i 39 hores i 6 minuts.

Dia 1: Marràqueix, Tighedouine 65,87k 997+ 4:39 hores

Dia 2: Tighedouine, Telouet 73,52k 1.992+ 6:16 hores

Dia 3: Telouet, Ouarzazate 79,46k 701+ 4:21 hores

Dia 4: Boumalne Dades, Auberge des _Jardin du Dades 7,05k 64+ 23 minuts

Dia 5: Auberge des _Jardin du Dades, Auberge Ighounba 76,82k 1.295+ 5:26 hores

Dia 6: Auberge Ighounba, Tamtetoucht 90,31k 1.584+ 5:21 hores

Dia 7: Tamtetoucht, Alnif 103,95k 568+ 5:09 hores

Dia 8: Alnif, Risani 92,78k 381+ 5:17 hores

Dia 9: Risani, Merzouga 37,03k 100+ 2:14 hores