Vaig estar un parell de dies a Osh, la ciutat on vaig volar des de Barcelona. Havia de fer gestions i em va anar molt bé passar-hi un parell de dies. Havia de fer les gestions de sempre i alguna més afegida. Primer buscar gas pel fogonet, cosa que no sempre és fàcil, per sort tinc un adaptador per les bombones que vaig trobar. També havia de canviar diners, també diners del país del costat i gràcies a l’ajuda d’una agència de viatges també ho vaig trobar. Allà també esperava que m’arribés el visat pel Tadjikistan i un permís per passar per la zona del Pamir. Vaig passar dos dies esperant i no arribava, per sort la noia de l’agència de viatges també em va solucionar el tema, pagant és clar.
El tercer dia vaig anar cap a Sary-Tash amb un taxi compartit, allà i vaig passar la tarda i així m’aclimatava una mica a l’altura, ja que havia de fer colls de més de 4.000 l’endemà i el poble ja està en 3.200.
Per fi havia arribat el dia, vaig començar a pedalar pel Pamir. Sortint del poble creuaves un gran plató de més de 30 kilòmetres d’ample per anar directe a les muntanyes. És un lloc impressionat amb pics de més de 7.000 metres. Més endavant vaig arribar al punt fronterer del Kirguizstan, van ser molt amables i va ser molt ràpid. A partir d’allà hi ha una zona que en diuen “no man zone”. És un lloc entre fronteres i no hi ha ningú, tampoc és que hi hagi molta gent per aquí, però allà no hi ha ningú. En aquesta zona vaig fer el primer pas de 4.280 metres, va ser dur perquè hi havia parts molt dretes i amb l’altura costa més. Després de mes de 20 kilòmetres vaig arribar al punt frontere del Tadjikistan. Em feia una mica de por per si em faltava alguna cosa, però també va ser ràpid, fàcil i van ser molt amables. A partir d’allà vaig entrar en una zona molt àrida i immensa al mateix temps, un lloc ben increïble. Després vaig creuar el segon pas de quasi 4.300 metres. Aquest va ser més assequible, ja que era més planer i el venia el vent per l’esquena. A partir d’allà baixada i pla fins a Karakul. Una carretera ben recta i que al final se'm va fer una mica llarga. El poble de Karakul és un lloc d’aquells que no entens per què hi viu gent, està a quasi 4.000 metres en un lloc àrid on a mi em sembla que no hi ha pràcticament res per fer ni per viure. Hi ha algun hostal i poca cosa més. A un hostal hi ha una botiga, però només es pot comprar aigua algun refresc i alguna barreta tipus Snikers. Això sí, el poble està al costat d’un llac molt gran i d’un color fosc.
Tenia pensat fer una ruta baixant pel Bantang Valley, però vaig decidir fer una altra carretera, ja que aquella vall és molt solitària i s’ha de travessar alguns rius i potser no era la millor idea anar per allà sol. Quan estava just al trencat vaig trobar una dona que em va animar a anar-hi, però no n’estava convençut i després de fer alguns kilòmetres per allà vaig anar per la via “fàcil”. Vaig seguir per la Pamir high way i vaig anar a dormir a una Yurta que hi havia al costat de la carretera. Pensava que hi estaria sol, però cap al vespre va arribar un grup de 8 ciclistes molt trempats, així que vam acabar de passar el dia junts. La gent de la Yurta vivia del seu ramat de yaks, tot i ser un allotjament, em va sembla un lloc molt autèntic.
El tercer dia arribaria a Murgab. El dia no va començar bé, perquè em feia mal el soli, quan vaig acabar el dia anterior ja m’ho notava i quan vaig començar a pedalar encara ho notava més. Així i tot vaig pujar el pas de Ak Baiktal de 4.655 metres. Em va costar perquè hi havia parts molt dretes i amb l’altura que estava es fa mes difícil. A partir d’allà 70 kilòmetres de baixada, però una baixada d’aquelles que s’ha de pedalar. La veritat que se’m va fer passat. Al final per distreure’m mirava d’encertar la llargada que feia la recta que estava fent, la més llarga feia més de 5 kilòmetres, imagineu-vos com és tot allò. Poc abans d’arribar al poble em va començar a fer mal l’altre soli, no m’ho podia creure, quin drama… Al final vaig arribar al poble on després d’intentar trobar una targeta sim a un diumenge, ho vaig deixar estar i vaig anar a buscar un hotel. Allà a l’hora de sopar vaig estar parlant amb uns italians que havia conegut uns dies abans, va ser entretingut poder compartir aventures i que m’expliquesin de la manera que viatjaven.
L'endemà vaig descansar, havia de fer alguna gestió i havia de pensar que fer. El mal que em feien els solis era tendinitis, i això no es cura un dia per l’altre. Vaig fer un vol pel poble al matí, un poble un hi ha un Bazar fet amb contenidors marítims on feia pinta que és un lloc d’aquells que si pot trobar de tot. Vaig estar mirant opcions per anar endavant o endarrere amb algun transport, o en el cas que tires endavant, si hi havia alguna manera de recular amb bus. Pesat el dia vaig creure que la millor opció era anar enrere, no veia gaire sentit tirar endavant d’una manera que no fos pedalant i si ho feia pedalant després per tirar enrere se’m feia una muntanya. Va ser complicat, però aquesta va ser la decisió.
L’endemà vaig tenir sort i just a l’hotel mateix em van trobar un transport que em va recular el que jo havia tardat dos dies amb bici. Un cop a Karakul havia de pedalar tant sí com no.
Així ho vaig fer, em vaig prendre un ibuprofèn i a pedalar. No era una etapa fàcil, quasi 100 kilòmetres i dos ports de més de 4.200 metres. Just surtin del poble, estava derrotat, em vaig parar al costat d’un senyal i em vaig posar a plorar… no hi havia més és el que em sortia de dins, anar fins allà costa, diners i sobretot energia. Estava en un lloc de somni per anar amb bici, estava en aquella ruta que algun dia havia pensat que faria, un lloc on molta gent somia anar, i quan ja era allà, vaig haver de fer mitja volta perquè m’havia lesionat… maleïda bici nova… Al cap d’una estona vaig veure uns ciclistes que venien de lluny i vaig decidir seguir. Al cap de poc ja m’havien atrapat. Eren uns australians que havien sortit de Lisboa i anaven cap a casa. Ens vam anar trobant durant tot el dia, va ser divertit. Vaig fer els tràmits de la frontera i quan ja tornava a ser dins el Kirguizstan en mig d’una recta em van parar uns militars. Jo pensava que volien veure el meu passaport, però després d’uns moments de confusió em vaig adonar que volien provar la meva bici! Evidentment els hi vaig deixar, un li va aguantar la metralladora a l’altre i va fer una volta. A partir d’allà vaig estar 20 kilòmetres lluitant contra el vent per tornar a arribar a Sari Tash. Al mateix hostal que jo van arribar els Australians i un francès que també anava amb bici. Així que vam passar tot el vespre parlant de viatges i bicis.
L'endemà, bé, de fet a la nit ja em trobava malament, tot un èxit aquest viatge haha. Doncs això, em vaig llevar i no em trobava massa bé, tenia mal de panxa i diarrea. Com que tenia pensat pedalar poc vaig carregar trastos i vaig anar tirant cap a Sari Mogul, el poble des d’on es va al camp base del Lenin Peak. Vaig fer els menys de 40 kilòmetres que hi havia amb penes i treballs. Per sort era pla i avall, però entre mal de panxa i mal als talons, es van fer molt llargs. En arribar al poble vaig estar mirant si pujar al camp base aquella tarda o esperar l'endemà. Vaig decidir esperar i va ser una bona decisió, perquè després de dinar vaig estar tota la tarda dormint.
L’endemà al matí ja estava pràcticament recuperat de la panxa i vaig pujar cap al camp base amb taxi. Un cop allà el lloc era molt bonic, de fet no era el camp base, era al costat, al Tulpar kul lake, on hi ha uns camps de yurtas al costat d’un llac ben bonic. Allà vaig fer una excursió per tenir una bona vista de la muntanya, i la veritat és que era impressionant. No havia vist mai un 7.000 en directe i és molt bonic a l’hora que impressionant. Al vespre van arribar un parell de joves de Hong Kong i vam acabar de passar el dia junts i l’endemà també vam fer una excursió per la zona junts, per veure una altre vegada el cim del Lenin.
Dia 1. Sary-Tash, Karakul 97,67 kms 1.602 + 6:03 hores
Dia 2 karakul, Yurta stay 64,52 kms 542 + 3:54 hores
Dia 3. Yurta stay, Murgab 86,32 kms 603 + 5:04 hores
Dia 4. Karakul, Ssry-Tash 97,67 kms 998 + 6:18 hores
Dia 5. Sary-Tash, Sary-Mogul 36 kms 58+ 1:51 hores
Dia 6. Lenin peak base camp 7,18 kms 203+ 1:55 hores (caminar)
Dia 7. Lenin peak base camp 8,31 kms 251+ 2:41 hores (caminar).
Dia 8. Muntanyes de l’Alay 29,63 kms 482+ 2:50 hores
Després d’uns dies per casa ja estava més tranquil, els primers dies de tornar no tenia ganes de fer res. La veritat és que haver de fer mitja volta va ser un cop molt dur. Quan vaig marxar cap allà pensava que potser aquest era l’últim gran viatge, però la cosa no pot quedar així. La decisió de tornar endarrere va ser difícil, no m’agrada rendir-me i tornar, però amb el mal que em feia no podia seguir. Vaig fer alguna cosa per casa caminant i amb bici i vaig veure clar que vaig prendre la decisió correcta. Aquest va ser un viatge difícil, de bon principi potser em faltava motivació, potser per això no vaig entrar al Bartang valley o potser veia a venir que alguna cosa no aniria bé. Potser el pensament que ja era l’últim em feien anar frenat i amb poques ganes d'empènyer per anar més lluny. Però ara uns dies després i amb més calma veig les coses diferents. M’agradaria tornar a aquest lloc, però si pot ser acompanyat. També m’agradaria conèixer més aquesta zona, crec que és molt interessant tan la cultura com de paisatges. Al Kirguizstan hi ha diferents rutes que tenen molt bona pinta i hi ha molt tros per córrer. M’agradaria conèixer algun país que em va dir l’home que vaig conèixer els últims dies que encara era molt autèntic. En fi, continuarem fent el que més m’agrada, recórrer el món amb bici i amb la casa a sobre.
Pel que fa a l’ambient cicloturista, aquí n’hi ha molt. El que vaig veure mes durant els dies de ruta van ser bicis, i quasi tots estaven de viatge de llarga durada, només vaig conèixer una parella d’Itàlians que estaven de vacances com jo. Haig de reconèixer que després de girar no tenia gaires ganes d’estar amb ciclistes i explicar les meves penes, però si estàs animat amb la ruta trobar tanta gent com tu mola molt.
