Mil històries...: Xile. Carretera austral. Primera part!

Feia uns anys que tenia vista aquesta ruta, i ara era l’hora de fer-la. És un lloc complicat d’anar, és lluny, Necessites força dies i la logística és complicada. És una ruta de les més famoses que es pot fer viatjant amb bici i l’havia de fer per veure si valia la pena.

Després de totes les peripècies d’avions, ja era a Puerto Montt. El dia de sortir vaig haver de passar per una botiga de bici perquè vaig perdre una femella d’una roda a l'avió, però amb això solucionat, ja podia arrencar. Els primers dies, sempre és el mateix, que seran molts dies, que massa kilòmetres, que no sé si podré… però en fi, ja em conec. El primer dia sense massa història, sortint de la ciutat cotxes, xiri miri que et deixava ben moll i començar a veure la bellesa d’aquell lloc. També vaig agafar el primer ferri, d’uns 20 minuts, que et travessava per una badia. Al final de l’etapa vaig arribar a Hornopiren, un bonic poble al costat del mar, on la gent en ser diumenge, passejava relaxada pels seus carrers. Aquell vespre també vaig aprofitar per reordenar les coses dins les alforges, en portava unes de noves i tenia la sensació que em faltava espai.

El segon dia es presentava entretingut, de bon matí vaig anar cap a una rampa, per embarcar en un ferri que ens portaria per un fiord durant 3,5 hores, allà ens deixaria a una altra rampa on hauria de fer 10 kilòmetres fins a una altra rampa on hauria d’agafar un altre ferri de 40 minuts fins a Caleta Gonzalo. Al primer ferri va ser distret, perquè hi havia un noi que feia un concert i ens vam ajuntar amb unes noies que també estaven al mateix càmping que jo, vam estar xerrant una bona estona, i entre això al concert i les vistes del fiord va passar volant. La part del mig vaig apretar de valent perquè el segon ferri feia dos viatges i jo volia arribar al primer per tenir mes temps per pedalar, i així va ser. Quan vaig acabar el periple de ferris vaig començar a pedalar per les pujades de ripio del parc natural de Caleta Gonzalo, un lloc molt guapo i molt inhòspit, i la naturalesa és ben abundant. Després del parc vaig arribar a Chaitén on vaig quedar-me a un càmping molt acollidor on hi havia bona gent per conversar. Aquell poble feia anys havia quedat arrasat i l’havien refet de nou, aquí les catàstrofes naturals no perdonen.

L'endemà va ser increïble, la ruta era molt plana i avançava ràpidament, i d’entre dins les Valls anaven apareixent muntanyes plenes de glaceres, va ser el primer dia que em vaig adonar perquè té aquest renom la carretera. Que bonic! Just abans d’arribar a Villa Santa Lucia, va començar una pujada que es va fer dura, feia molta calor i els tabacs molestaven molt, però tot passa. A partir d’allà tot baixada fins al poble. Poc abans d’arribar es veia com una esllavissada i més tard em vaig enterrar que va arribar fins a cobrir mig poble. Allà mateix hi ha un museu, que val la pena visitar. A la nit al càmping va anar arribant gent i va ser ben entretingut.

L'endemà la previsió era de pluja, però vaig sortir a provar a veure si em mullava o no. La resposta va ser que sí. Als primers kilòmetres em vaig escapar, però abans d’arribar a la Junta vaig quedar ben moll. Com que estava tapat, no va ser un dia massa espectacular. Un com a la Junta, vaig buscar un càmping amb sostre i m’hi vaig quedar. És un luxe això del sostre, perquè si plou, pots estar tranquil que l’endemà tindràs la tenda seca. Aquell dia em vaig ajuntar amb uns xilens que també anaven amb bici, i que sense saberu aniríem uns quants dies junts. És una de les coses que més m’agraden d’aquesta ruta, que sempre vas coneixent gent com tu i et vas trobant. .

Sortint de La Junta hi havia uns 40 kilòmetres fins Puyuhapi, durant el trajecte vaig passar per al costat d’algun llac ben bonic. Poc abans d’arribar al poble el va enganxar un bon ruixat, per sort està just en un lloc que feien obres i em vaig poder refugiar a una petita caseta. Vaig arribar al poble i vaig dinar a sota un cobert perquè es va posar a ploure més. De mica en mica van anar arribant ciclistes i potser ens vam ajuntar 12 o 14. Allà em vaig trobar amb els xilens de la nit anterior i vam decidir avançar fins a un càmping que hi havia a l’entrada del parc nacional del Queulat. Abans de marxar del poble, però, vaig anar a un mecànic perquè m'arregles el raid que se m'havia trencat feia un parell de dies. Em va saber greu marxar del poble, perquè era un lloc acollidor i amb prou ambient, però ens anava millor avançar una mica pel dia següent visitar el parc nacional

Aquell dia feria descans de bici, i aprofitant això, vaig anar a veure el ventisquero del Queulat. És un lloc molt guapo i val la pena visitar-lo. Hi ha una caminada d'unes dues hores que et porta a prop de la cascada i és espectacular. La tarda la vam passar descansant al càmping i xerrant amb els xilens i un altre grup de ciclistes que eren molt graciosos. Es comentava que hi havia unes termes a 5 kilòmetres, però que només si podia anar amb la marea baixa, i els tius tot i que plovia, van anar cap allà. Jo només podia fer que treure'm el barret.

El dia de després del Queulat m’esperava la “cuesta Queulat” també n’havíem estat parlant el dia anterior, ja que era de ripio i feia 8 kilòmetres. Però m’esperava una sorpresa, quan passava per les termes famoses, les vaig baixar a visitar i estaven just en el punt perfecte de la marea. En aquell moment també va arribar alguna família xilena i vam estar xerrant una estona mentre ens banyaven. Just abans de començar-la em va atrapar un Italià i la vam pujar junts. El tiu feia més de 100 kilòmetres cada dia, i em deia que anés amb ell, però ja vaig deixar-lo fer i vaig seguir al meu camí. Just abans d'arribar a Villa Amengual, vaig atrapar a un grup de senyores, i de seguida ens vam entendre. Eren del País Basc i eren encantadores. Una em va començar a explicar que havia estat dos anys per Àfrica amb bici, i jo vaig al·lucinar. Vam anar a parar al Refugio ciclista, un lloc on tothom que faci la carretera austral hauria de parar. Un porta una senyora i tenen lliteres i estufa de llenya, i la veritat és que et sents com a casa. A la tarda li van portar llenya i la vaig ajudar a ordenar-la. Allà vam compartir una bona conversa amb la Txuri i les seves amigues, va ser un dia superdivertit. També em van comentar a una de les tres que anava amb tricicle, se li gastaven molt les rodes. I vam quedar que l'endemà ens ho miraríem. Això va ser, abans de marxar li vaig alinear la direcció que la tenia molt malament, i uns kilòmetres més endavant quan la vaig avançar, estava molt feliç perquè es cansava molt menys i avançava molt més.

Aquell dia era una etapa fàcil, 60 kilòmetres fins a Mañihuales, un poble superbonic al costat d’un llac. Abans d’arribar em van atrapar uns americans per darrere, i vam estar jugant una estona a veure qui anava més de pressa. Els va sorprendre veure com m'acoblava a les baixades i em van dir que m’havien batejat com Tuck, que la veritat no sé què vol dir. Amb ells tornaríem a coincidir més endavant. Al cap d’una estona a arribar en Diego un dels xilens que amàvem coincidint els últims dies i vam estar parlant tots plegats una bona estona. A la tarda vam anar a menjar sopaipilla que encara no ho havia tastat, i és prou bo.

Avui arribaria a Coyaique, la ciutat principal del mig de la ruta, i la més gran que trobaria fins a la fi. Per anar-hi hi havia dues opcions, una de llarga i tot asfalt, o una de curta i amb ripio. Vaig anar per la curta i va ser una bona decisió. El camí era molt tranquil i no passava quasi ningú. Hi havia molta pujada, però la Patagònia em va regalar un d’aquells dies amb sol que n’hi ha poc i no es pot fer altra cosa que gaudir-lo pedalant. A pocs kilòmetres de la ciutat el paisatge va canviar molt, tot era molt més obert i podies veure a kilòmetres a la rodona. Molt guapo, molt patagònic tot amb les seves muntanyes nevades al fons. Arribant a la ciutat hi havia un bon regal amb una pujada ben dura, però amb paciència tot s’acaba fent. Vaig buscar un càmping i a la tarda vaig anar a conèixer la ciutat. És molt animada i hi ha bastants turistes per allà, però també hi ha molta gent buscant-se la vida.