SORPRESA!!!!!!

Sorpresa!!!! Dons sí, quan pugi això al blog ja seré a casa. Ara mateix sóc dins del primer dels tres avions que em portaran fins a casa. Només una persona sap que torno avui, i espero que a la meva mare no li agafi res quan em vegi jejeje. 

Set mesos i crec que els mateixos quilos menys després, torno a Calldetenes, al millor poble del món. Tot i que a partir d'ara anire a viure al poble veí. Segurament em costarà una mica tornar a la vida real, i que al cap de quatre dies serà tot igual que abans, però fare cas a un consell que em va donar un irlandès que vaig conèixer, take it easy, agafa't-ho bé. 

Potser alguns us preguntareu perque torno, bé, ja en comenso a tenir ganes, i els calers no són infinits. La majoria sabeu que l'estiu és la meva època, m'agrada la calor i prendre la fresca al vespre, i tambè les festes majors, perquè no dir-ho.

N'hi ha que van de vacances quinze dies, i n'hi ha que han viatjat dos mesos, n'hi ha que fins i tot han viatjat dos anys. Però el que conte és tornar a casa i estar content del que has fet, i jo n'estic molt. Tan dels sis mesos amb la Miriam, com d'aquest últim mes per Australia, ho sigui que això és el que compte. 

Si hagués de triar un país de tots, és molt difícil de dir, tots els països tenen el seu què, sóc molt fan d'Australia i els aussies, però tota la resta valen la pena. Veure cultures, menjars, religions, gent, climes, montanyes, platges diferents, sempre et fa créixer com a persona, i aprendre coses. 

Res més, no sé què serà d'aquest blog a partir d'ara, no se si i escriuré gaires més coses, però això ja ho anire veient. Tampoc se si servirà d'ajuda a algú que vagi als llocs dels que he parlat, a vegades m'agrada més explicar quatre històries, que no pas parlar dels llocs visitats, però si serveix d'ajuda a algú, jo encantat de la vida.

A partir d'ara em podeu trucar, enviar mails, whatsapp i tot el que vulgueu, sóc tot vostre. 

Austrlaia. Top End

El Top End és la denominació que te la part nord que envolta Darwin. La part de la punta de l'esquerra d'Australia. 

El primer sorprenent va ser que en només un dia conducció vaig passar de l'outback, un tarreny forsa sec, a veure palmeres i rius, i boscos regats per la pluja monzonica. El primer riu va ser aprop de Matarranka, un riu on hi han cocodrils, d'aigua dolça això si, diuen que no fan res, però, bé si vols t'hi pots banyar. Per aquí aprop hi ha la Bitter hot Spring, un altre riu mes petit, on l'aigua es calenta i molt transparent. 

Katherine George, un altre parc natural. Per aquí i pasa el riu Katherine entre mig de penya-segats. Aquí vaig fer una caminada d'un es quatre hores que em va portar fins a la buterfly Gorge, un lloc on et pots banyar i fer alguns salts desde els penya-segats. Tambè hi ha cocodrils d'aigua dolça, però mi vaig banyar i no en vaig veure cap, per sort. M'hauria agradat veuren algun però que i farem. 

Un alte dia vaig estar al Litchfield National Park. En aquest parc hi ha un parell de llocs amb cascades força grans. Unes d'elles són les Florens Fall, i unes altres les Wangi Falls, aquestes segones són les mes grans i mes espectaculars. En una altre zona del parc hi ha termiters gegants, quans els veus costa creure que un animal tan petit faci unes coses tan grans. 

Per acabar Darwin, la ciutat on s'acaba la Stuart Highway, va ser emocionant arribar aquí i veure el mar de nou i pensar, hi he arribat. Passant de l'hivern a l'estiu, veien com s'allarga el dia cada dia, veien l'esperat Uluru, fent molts amics a la carretera i amb molts kilòmetres dins el Toyota. No us enganyare pas, algun havia dubtat si hi arribaria, però s'ha portat com un campió. Tambè deixo la tenda enrrera i vaig a dormir en un hostel. 

Pel què fa a la ciutat, te un clima tropical, per sort ara és l'estacio seca, i fa molt bon temps. Hi han un parell de parcs molt grans. A un d'ells hi ha una platja artificial, i una piscina que fa onades. A una altre zona de la ciutat hi ha la platja natural, on es veu com es pont el sol al mar de Timor. Al passeig que queda just al derrera, i hi fan un mercat cada diumenge i dimarts a la tarda, durant l'estacio seca. I venen menjar i coses típiques d'aquí, com per exemple: pells de cocodril, barrets rollo cocodrilo dundee, art aborigen, didgeridoos... (parlant del Cocodrilo Dundee, aquí aprop hi ha en riu Dundee) i hi fan actuacions musicals. En aquesta platja i aquest mercat, em vaig retrobar amb l'Australia hippie, que no recordava. Al mateix dia feien una competició de barques fabricades amb llaunes de cervesa, no vaig entendre gaire com anava, però crec que guanyava la barca que no s'enfonsava, molt aussie tot plegat. 

I fins aquí la meva estada a Australia. Aquest any he vist una Australia molt diferent, la deshabitada, i la de les road house (cases de la carretera), i on la gent a sigut encara mes amable. I per acabar a Darwin, retrobarar tots els hippies o dry sesion people (gent d'estació seca) a estat molt bé. Res mes a dir m'agrada molt Australia 

Australia. Outback, segona part

Bomba d'aigua nova al cotxe i, de nou a la Stuart Highway direcció nord, direcció Darwin. La primera sorpresa va ser just arribar al trencant per agafar-la. Em vaig trobar els dos ciclistes que vaig conèixer uns dies abans, acabaven d'arribar alla tot just. Tambè em vaig tornar a trobar els trens de la carretera, fins a cinquanta-quatre metres de llarg fan, i quan te'ls creues agafa fort el volant, perquè et fan moure molt el cotxe. 

La primera parada va ser a Alice Springs, la ciutat més important del centre d'Australia. A la ciutat hi ha molts aborígens, pobres no fan gaire bona impressió, i diguem que no van gaire endreçats. Aquí hi ha molts llocs on venen art aborigen, i tambè algun museu. A part d'això és un bon lloc per comprar tot el que nescesites per enfilar la carretera direcció nord, ja que no hi ha molts pobles en molts kilòmetres. A una banda de la ciutat hi ha una petita serralada que passa pel costat, i a l'altre banda un petit turó, hi pots pujar i tenir una bona perspectiva de la ciutat. A aquesta ciutat a la nit, va fotre un fred que tela, i mira que de dia quan el sol apreta, vas amb pantalons curts tranquilament. 

Després d'Alice kilòmetres amunt. Ja no em va sorprendre veure un cartell indicant un "poble" i arribar alla i que només sigui una gasolinera. Lo diferent és, que a partir d'aquí a cada lloc hi ha més aborígens, i a vegades només aborígens. 

Mabels Devil's va ser una altre parada en l'Stuart Highway. És un parc nautural on hi han unes pedres rodones. A vegades estan posades unes sobre les altres, i et preguntes com s'aguanten. És especialment maco quan es pon el sol, tambè quan surt, però millor quan es pon. Després de les postes de sol i abans de la sortida, el cel agafa un color rosat, molt curiós. Quan eren les set de la tarda al terreny d'acampada del parc, el ranger ens va fer una xerrada al voltant d'una foguera. Ens va explicar com es van forma les pedres, la fauna que viu per alla, que no s'ha de donar menjar als animals salvatges, perquè fan focs a propòsit... Deia que li agraden molts les serps, i que si en veiem cap li féssim saber. Explicava que les agafava, rollo caçador de cocodrils, em va fer pensar en ell. Ens va explicar com havíem d'actuar si ens en trobàvem una. Estava fet un bon personatge. L'últim que ens va recomanar va ser que miressim el cel, ja ho havia fet, però la veritat és que aquí al desert, els dies que no hi ha lluna, es veuen milers d'estrelles. El dia següent quan em vaig llevar al mati, la sorpresa va ser just sortir de la tenda, ens diem bon dia amb dues dones alemanyes i, seguidament, amb un dingo. N'havia vist algun per la carretera, i els havia sentit a udolar a la nit, o caminar pel voltant de la tenda, però de tan aprop no n'havia vist cap. Bon dia!!

A mesura que vaig cap al nord, el terreny cada vegada sembla que tingui més arbres i la carretera és molt recta, crec que més que abans de arribar al Uluru. Cada vegada hi han més cangurs atropellats a la carretera, i hi ha aligues per parar un tren. Segur que van ben alimentades amb la quantitat de menjar que tenen a la carretera. A part, tambè m'he vist algun de viu, fins ara se'm havien resistit. 

Australia. Uluru, Kata Tjuta i Kings Canyon

Per fi vaig arribar a l'esperada pedra vermella, després de dies de conducció. Haig de dir que aquí al desert no havia vist res fins que no era alla mateix, com per exemple un poble vull dir, però l'Uluru es veu a 60 kilòmetres de distancia. 

Aquesta pedra, l'Uluru, és immensa, quan t'hi vas acostant cada cop ho és més. S'aixeca 350 metres sobre el terra i per donar-li la volta hi han quasi deu kilòmetres. Vaig fer una caminada pel voltant i vaig poder veure els dibuixos dels aborígens en alguna cova on hi feien cerimònies. Aquesta pedra és segrada per ells. Et demanen que no hi pujis per respecte, però si vols ho pots fer, i en altres llocs et demanen que no facis fotos, igualment per respecte. Els colors van canviant, vermell, taronja, marró, negre i també la vaig veure de un color blanc una estona que va ploure. No vaig estar molt de sort amb el temps perquè la majoria dels dies va estar núvol. Vaig decidir quedar-me un dia més i, per fi vaig poder veure l'esperada posta de sol, no la vaig veure del tot per culpa d'un núvol, però va ser impresionant. No es pot explicar, s'ha de veure. La manera com canvia de color, els colors que fa... 

En podria posar un munt i no n'hi ha cap d'igual

A uns quaranta kilòmetres de l'Uluru hi ha elKata Tjuta, un conjunt de pedres que li fan la competència. Aquestes pedres tambè són sagrades pels aborígens. Haig de dir que em van agradar més aquestes. Per dins les pedres hi ha un parell de caminades molt bones, no són gaire llargues, però molt distretes, on pots notar la trenquilitat del lloc. Una passa per la Baley of winds, i passa pel mig de dos colls i un prat d'herba. El segon coll te unes vistes molt bones. L'altre passa entre mig de dues espectaculars pedres de color vermell es clar. Aquest lloc es diu la la George Gorg. Aquí, no us ho perdeu, vaig trobar un australià que sabia on era Calldetenes, impressionat, quan li vaig dir el nom i em va dir que ho coneixia no m'ho creia. Vam estar parlant una bona estona, m'anava preguntant coses sobre els catalans, que quan dormiu, que com es que encara que hi hagi crisi la gent vesteix bé i riu... Tambè deia que cada cop que venia a Catalunya menjava massa. 

El Kings Canyon és el tercer d'aquest top tres, però no per això es menys espectacular, o menys vermell, bé una mica menys vermell potser si, i a diferencia dels altres no és sagrat. El Kings Canyon és una canal en mig de roca vermella. Dins la canal hi ha llocs amb aigua i palmeres, un d'aquests llocs és l'Eden Garden, com un oasi al mig del desert. Al voltan del Kings Canyon hi ha una caminada de unes tres hores que passa per la vora del cingle. Pel camí vas trobant tot de miradors on veus lo impresionant que és el lloc. Aquí em vaig tornar a trobar el company que sabia on era Calldetenes.