dijous, 5 de març del 2026

Xile. Carretera austral. Segona part!

Aquí arrencava la segona meitat de la ruta. Deixava la ciutat més important del mig de la ruta, i l'última, després de Puerto Munt. La ciutat està en un lloc increïble, en mig de muntanyes i en una vall molt oberta, potser si algú s’imagina com és la Patagònia, es podria pensar que és un lloc així. La primera part hi havia molts cotxes, llargues rectes i alguna pujada. A partir dels cinquanta vaig fer una bona parada perquè necessitava menjar i descansar i després entraves al parc natural del Cerro Castillo. Unes muntanyes de colors canviants entre rius i boscos. Allà em van atrapar una parella d’americans que havíem coincidit un parell de dies enrere. Com que anava prou cansat em va anar bé perquè vaig poder anar una estona a roda sense haver de pensar massa, i també vam poder compartir el vent que bufava de cara. Just en creuar un coll vam poder veure tota la vall a la qual entràvem, i allò va ser… un paisatge surrealista, els colors la pedra la neu, no es pot d’escriure en paraules, un paisatge immens, on no sembla fet perquè els homes i visquin. És un dels pocs llocs que m’he emocionat en contemplar-lo. La veritat és que aquell paisatge em superava una mica, et sents poca cosa en aquell lloc, sembla un lloc que no estigui fet perquè hi estiguin les persones. A partir d’allà baixada fins a arribar al poble, no sé quanta estona i vaig estar perquè no podia deixar de contemplar aquell lloc surrealista. Al fons s'albirava la pluja i no sé per què tenia com un malestar en mira cap allà, l’endemà sabria per què.








Aquella nit a Cerro Castillo va ser ben ventilada, tot i portar taps a les orelles, em vaig despertar unes quantes vegades. Em vaig llevat aviat perquè l’etapa que tenia per davant era molt llarga, uns 120 kilòmetres. Estava una mica acollonit perquè el vent just bufava d’allà on havia d’anar i així va ser. Els primers kilòmetres ho vaig anar trampejant, però en arribar a una vall molt oberta el vent va poder amb mi. Vaig anar avançant fins que després de fer una petita parada vaig fer uns 100 metres i una ratxa de vent em va fer gira 180 graus. Allà vaig dir prou, això ho faig per passar-m’ho bé i no per passar-m’ho malament, i aquell moment em va superar. Potser volia fer massa kilòmetres aquell dia, potser estava massa cansat físic i mentalment, potser feia massa dies que patia la vida a la intempèrie en aquest clima patagònic, però vaig dir prou. Els primers dies em pensava que això seria un passeig, una ruta de relax, però aquí la Patagònia em va posar al seu lloc. Vaig fer dit i al primer jeep que va passar em va carregar. Em va portar uns 40 kilòmetres i allà en canviar de vall li vaig dir que em descarregués que ja continuava pedalant. A partir d’allà el vent em venia d’esquena i era força pla. Vaig arribar a Puerto Rio Tranquilo i vaig buscar allotjament per passar un parell de nits descansant amb un llit. 









 El dia de descans el vaig dedicar a fer una excursió amb barca fins a veure unes catedrals de marbre, va valdre molt la pena, i tot i que no feia molt sol per veure com brillava el marbre en contrast amb l’aigua turquesa del Lago General Carrera, va ser molt bonic. Aquell dia feia fred i és que a les muntanyes del voltant del poble havia nevat la nit anterior.








Després de passar dues nits a un llit de Perto Rio Tranquilo, vaig arrencar la ruta cap a Puerto Bertran. La ruta vorejava el llac que havia visitat el dia abans, fins a arribar el lloc on desaiguava, allà era superbonic, ja que entre el color turquesa un pont taronja i les muntanyes nevades al fons era increïble. La ruta seguia el transcurs del riu Baker fins a arribar al poble. La veritat és que quan la Patagònia et regala dies de sol els paisatges són meravellosos. Aquell vespre al càmping el vaig ajuntar amb uns xilens, un dels quals un era professor d’història, i em va estar explicant tot el que havia passat per la Patagònia fins al dia d'avui, va ser un vespre molt entretingut. 








L'endemà vaig sortir aviat perquè a uns kilòmetres més endavant tallaven la carretera perquè hi feien “tronaduras”, per sort vaig poder passar per la zona abans que ho tallessin. Just abans havia vist la confluència del riu Nef amb el riu Baker. Un lloc impressionant tal com s'esperava. Avui hi havia força kilòmetres asfaltats, em va semblar estrany, però s’agraeix. Arribant a Cochrane vaig atrapar a una parella de catalans amb els quals vam estar xerrant tot arribant al poble. Un cop allà, vaig buscar un lloc per dormir i vaig anar a conèixer la ciutat. Va ser un lloc que em va agradar molt, és gran, però no molt i hi ha gent, però tampoc molts turistes, va ser un lloc acollidor. Més tard ens vam tornar a trobar amb els que havíem estat junts ahir i vam estar xerrant de com havia amat el dia.









Ara venien dos dies per arribar a Caleta Tortel i la parada va ser a uns 70 kilòmetres. Els primers 40 kilòmetres del dia van ser tendència a pujar i a partir d’allà una llarga baixada i després pla. Em va parar a menjar amb dos ciclistes alemanys que feien la ruta al revés. Era el seu segon dia de bici, i els vaig veure una mica baixos de morals, els hi feia mal les mans deien que anaven massa carregats… els hi venia tot gran. Els vaig animar dient que allò era la pitjor part de la ruta i que després la carretera era millor. També els hi vaig donar algun Consell, espero que els hi servís d’alguna cosa. Cap a les 4 vaig arribar al càmping on em volia quedar, i la veritat és que és un dels més macos que he estat. Vaig estar tota la tarda sol i cap a les 7 va començar a arribar gent i va quedar força ple.






L'endemà l’etapa es presentava fàcil, tot i que aquí no n’hi ha mai d’aquestes. Vaig fer uns 50 kilòmetres, els últims dels quals en paral·lel al riu Baker, fins a arribar a Caleta Tortel. El poble és un lloc ben pintoresc. Tot està construït sobre pilars de fusta i els carrers són passarel·les. Quan vaig veure el panorama, vaig veure que havia de quedar-me a dormir a la part alta, perquè si no l'endemà tindria mitja hora de feina empenyent la bici escales amunt per sortir d’allà. Primer ja em vaig equivocar de lloc i vaig haver de remuntar unes escales, però després ja vaig trobar un lloc bo per dormir. El vaig veure que tenia la roda del darrere descollada, per matar-se vaja hahaha. Havent dinat vaig anar a una excursió amb barca fins a la "Isla de los muertos". Allà fa uns anys van deixar abandonat un grup de gent que anaven a tallar llenya, i van morir tots per algun tipus de malaltia. El poble és molt curiós i just està fundat el 1952. Veien on està ubicat em sembla curiós com la gent pot viure allà, i perquè hi viuen. Bé, ara molts viuen del turisme, perquè n’hi ha força, però abans m'imagino que vivien de la llenya. 



















Aquell dia estava una mica nerviós, perquè no sabia on aniria a dormir. Tot estava molt lluny i tot cada vegada és més inhòspit i hi ha menys gent. Primer vaig fer 45 kilòmetres, amb una pujada molt dreta per dins un barranc superguapo, fins a un ferri que travessava el fiord Michel, i per la meva sort vaig poder sortir una hora abans del que tenia previst. A partir d’allà, un gran dia de bici, em venia el vent de cul, algunes pujades, un paisatge meravellós. Al cap d’una estona em vaig adonar que tenia un problema a la roda del darrere, que anava ben frenada, però ho vaig poder solucionar, era cosa del qual havia passat el dia abans. Cap al final del dia vaig anar atrapant alguns ciclistes. Amb tres d’ells vam compartir els últims kilòmetres i vam estar conversant sobre la ruta que portaven. Venien d’Alaska i anaven fins a Ushuaia!! Es notava l’alegria de la gent per estar acabant la carretera, va ser bonic. Al cap d’uns kilòmetres vam arribar a un refugi ciclista on em vaig quedar i ells van seguir. El refugi estava molt bé, estufa de llenya i un lloc ben còmode per recuperar forces després de 7 hores de bici. Un dia per emmarcar. El més llarg de la ruta i un dels millors. 














Últim dia a la carretera Austral. Era un dia fàcil en teoria, havia de fer uns 30 kilòmetres fins a Villa O'Higgins i després volia fer 8 més fins a arribar al final de la carretera, on hi ha un cartell on indica el final de la carretera. Vaig avançar fins a lago Cisnes, allà em vaig parar 1000 vegades per fer fotos, fins a l’últim metre aquesta carretera no deixa de sorprendre. En acabat vaig seguir fins que just abans d’arribar, la roda del darrere em va començar a fer soroll. Ho vaig revisar i era el coixinet de la roda del darrere. Com que no podia solucionar-ho vaig seguir fins al poble i ja ho arreglaria. Vaig arribar al cartell del poble i va ser emocionant, per fi havia arribat. Poc després em vaig trobar els americans del dia anterior que parlaven amb uns ciclistes que s’havien d’esperar perquè el ferri fins a Candelario Mancilla no havia sortit aquell dia. La felicitat d’haver arribat de seguida es va convertir en nervis per veure si el meu ferri que tenia per dijous sortiria. En fi, quedava temps i tocava estar tranquil descansar i esperar. Després volia seguir fins al final, però primer vaig anar a arreglar la bici. Vaig anar a un taller de pneumàtics on em van deixar eines i ho vaig poder solucionar. Més tard vaig fer els últims kilòmetres pel costat del llac O'Higgins fins a aconseguir arribar al final i fer l'esperada foto. Després un altre cop al poble i cap a un càmping per passar un parell de dies tranquil i de relax.









Els últims dies per Villa O'Higgins van ser estranys, un espera estar feliç per haver acabat, però la cosa va anar de nervis. També vaig fer alguna excursió prou interessant. Vaig estar esperant la confirmació de la meva sortida del ferri per travessar cap a l'Argentina, però aquest moment no va arribar. Vaig pesar dos dies esperant i cada dia estava més nerviós per saber si podria seguir i no va ser així. Vaig prendre la decisió de tornar enrere, perquè no tenia gaires dies de marge i havia de fer alguna cosa. Ja havia passat prou nervis i m’havia de moure. Allà tot és complicat i on havia d’anar per agafar un vol fins a Santiago era lluny. Allà al poble hi havia un cartell que deia “porque la real cumbre es llegar a casa” i quan estàs a un lloc com aquell t’en adones de la raó que te. Vaig tenir molta sort perquè, aquella mateixa nit va arribar una família al càmping i després de xerrar una bona estona amb ells em van dir si volia tornar enrere amb ells. Els vaig dir que sí sense pensar-ho. Va ser complicat posar la bici dins el seu cotxe, però ho vam aconseguir. Em van portar fins a Rio Tranquilo, i des d’allà l'endemà vaig anar amb un minibús fins Coyhaique. Tenia ganes d’anar a la Laguna Cerro Castillo, però en passar per allà vaig creure que seria millor organitzar-ho i anar-hi des de la ciutat. La cosa no va sortir bé i em vaig quedar sense anar-hi. Em va saber greu i tenia un sentiment de tristesa, però a vegades les coses no surten com es plantegen o un no pren la decisió correcta, en fi, així va anar la cosa. Arribant a la ciutat amb poca estona ja tenia la caixa per la bici, així que ja tenia una cosa menys per pensar. L'endemà vaig anar a pedalar per la zona, però el sentiment de no haver pogut anar a La laguna Castillo no em va deixar gaudir gaire. Per sort el dia abans vaig poder assistir al dia de los pioneros, un dia d’homenatge a la gent que havia poblat aquesta zona, i això va estar bé, per conèixer com havia arribat aquesta gent allà i saber una mica de la seva cultura. 















Dia 9. Coyhaique, Cerro Castillo 92,81 kms 1.524+ 5:18 hores

Dia 10 Cerro Castillo, Puerto Rio Tranquilo. 81,30 kms 1.202+ 5:13 hores

Dia 11 Puerto Rio Tranquilo, Puerto Bertrand 68,59 kms 1.244+ 5:02 hores

Dia 12 Puerto Bertrand, Cochrane 49,28 kms 977+ 3:41hores

Dia 13  Cochrane, Càmping Patagon Baucha 71,28 kms 1.103+ 5:04 hores 

Dia 14 Càmping Patagon Baucha, Caleta Tortel 55,49 kms 439+ 3:24 hores.

Dia 15 Caleta Tortel, Refugio Ciclista 110,34 kms 1.806+ 7:01 hores

Dia 16 Refugio Ciclista, Villa O’higgins 50,74 kms 537+ 3:13 hores

Un total de 16 dies de bici i dos de treking, amb 1242,92 kilòmetres, 19.642 metres de desnivell positiu i 65:34 hores. 

La reflexió final seria que ha sigut una ruta increïble. Aquest racó de món és espectacular, i quan el temps t’ho permet es gaudeix moltíssim. Aquesta ruta té fama a escala mundial i la veritat és que la té totalment guanyada. La primera part és més turística i molts la fan com a activitat quan estan per allà. La segona part és més salvatge i inhòspita, tot està més lluny, hi ha menys civilització i la carretera deixa de ser asfaltada i a moltes parts està molt arrissada. No és molt tècnic, però tant de salt acaba passant factura a bici mans i cul. El clima és dur, i cada com que vas més al sud és més fred, i també hi ha molts dies que plou quedes moll i algun altre dia el vent no et deixarà avançar. Quan ets al final és una sensació estranya, perquè allà, no s’acaba res, allà has de seguir, o endavant o endarrere i no pots abaixar la guàrdia. Hauries de sentir-t’hi feliç, i t’hi sents, però no estàs tranquil, perquè has de continuar. Tot això ho fa més especial i li dona un regust de gran aventura tot i que no hi ha grans pujades extremadament dures. 

Encara no sé ben bé que pensar de la gent que viu en aquesta zona, molts pobles amb prou feines tenen cent anys. El què sé segur és que ha de ser molt dur, a l’estiu el clima ja és dur i l’hivern ha de ser duríssim. Tampoc sé ben bé a què es dediquen a part del turisme en algunes zones.

Tinc la sensació que aquest mes ha passat rapidíssim. Potser ho he fet massa ràpid i tot, però si volia passar a l’Argentina aquest havia de ser el ritme. Que no hagi pogut creuar m’ha deixat amb una sensació estranya, encara no sabria dir ben bé quina. Quan una cosa no es deixa domar, sempre et deixa una sensació com que hi voldries tornar per acabar el que no has fet, però en fi suposo que el temps posarà les coses al seu lloc i entendre aquesta sensació. M’hauria agradat veure el Fitz Roy navegant pel llac del Desert i després fer el treking per anar-hi mes aprop, però no va poder ser.

Pel què fa al ambient cicloturista, es podria dir que es immillorable. Hi ha molta gent amb alforges, i sempre et trobes algu o altre durant la ruta o als càmpings. Això ha estat molt bé, he fet molts amics.

La Patagònia és un lloc que t’enganxa i t’atrau a anar més enllà. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada