Aquí hi ha Uyuni, amb el seu famós salar. Arribari no va ser fàcil, ja que la gent del poble tenia la carretera tallada. Demanaven lots de terra per construir cases, l'alcalde els hi havia promès feia molt temps i encara no els hi havia donat. Uns 20 kilòmetres abans de arribar el poble el bus va parar, i ens va fer baixar. Ens van dir que hi havia bloqueig, i que darrera la muntanya ens esperava un altre bus. Vam caminar una mitja hora fins a un altre punt de bloqueig i allà no hi havia cap bus, però si taxis, un dels quals ens va acabar de portar fins a la ciutat. Aquestes històries al final són les que m'agraden, i li donen al país un encant especial. El dia següent, ja tenien el que reclamaven.
Uyuni no és res mes que una ciutat al mig de la pampa boliviana, amb molt de sol de dia i molt de fred a la nit. A tingut la sort de tenir el salar al costat, i per això hi ha un munt de turistes, i agències de viatges que ofereixen el tour per visitar-lo.
Un cop vaig tenir el tour, cap al salar!!!! Quines ganes en tenia...
El primer dia vam sortir de Uyuni per anar fins al cementerio de trenes. Aquest lloc hi ha uns quants trens de vapor en desús. Uyuni va ser un centre ferroviari, per la seva situació.
Despres del cementiri, cap al salar. La primera parada va ser als pilots de sal. Apiloten la sal perque s'asequi, així despres portar-la a preparar per el consum humà. Despres vam parar al hotel de sal a dinar. Aquí hi ha un monument al Dakar i les banderes de diferents països.
Quan vam haver dinat, vam sortir cap a la isla pescado. Per arribari vam fer 80 kilòmetres en línia recta per dins el salar, va ser impresionant. A la illa si pot pujar fins a dalt i tenir una vista des de mes amunt. Tenia una sensació molt estranya, perque era com estar al mig del mar, però sense aigua, amb sal. Tot marxant la sensació era la mateixa, em va recordar quan marxava de la isla del sol al Titikaka, anant a dins el vaixell, allò era el mateix, però no era un vaixell, era un 4x4, i no era un llac o el mar, era un salar.
El segon dia vam sortir aviat per comensar a fer "cami". El paisatge era immens, desèrtic, i impresionant. Vam creuar un altre salar, aquest menys blanc, i vam parar al costat de la via del tren entre Uyuni a Calama. Al cap d'una hora, vam arribar al primer llac. Hi havien flamencs, i els colors de l'aigua, la sal, les muntanyes que es combinaven, era indescriptible, millor mirar la foto. Seguidament vam veure un parell de llacs mes i vam parar a dinar.
Laguna onda
Amb la panxa plena vam anar cap a l'arbol de piedra, pel cami vam veure alguna guilla, i una mena de conills. Anant per allà amb el 4x4 em queia l baba, el paisatge desèrtic, les muntanyes, aquells camins destrossats, i el guia que no es tellava em el gas, era una delícia. Podies veure algun altre 4x4 que feia la mateixa ruta que tu, estava al teu costat, però potse a uns 5 kilòmetres. Vam veure l'arbol de piedra, és una pedra esculpida pel vent i l'aigua. Al cap de poca estona vam veure la laguna colorada, no estava gaire impresionant perque aquest any ha plogut poc i hi havia poca aigua, i no estava gaire rosa, però de totes maneres era molt macu. Aquí diuen que hi tenen registrats uns 22.000 flamencs. Uns kilòmetres mes per camins de pedres i ja erem al allotgement.
Aquest allotgement, crec que es el mes rústic que he estat mai. Per comensar era al mig del no res, al mig d'una pampa de pedres amb un parell o tres d'allotgements i alguna botiga al costat, accesible sols amb 4x4. De llum només n'hi va haver unes tres hores, no hi havia dutxa n'hi llençols, i no m'exranya gens perque d'aigua allà al mig, no crec que els n'hi sobri.
El tercer dia ens vam llevar abans de les 5, va costar una mica, perque la nit abans vam estar fen xerinola. Havent esmorzat vam sortir a fora per carregar les maletes al 4x4 i no vegis quin fred fotia, menys 3 ens van dir. Abans de que sortís els sol, i amb algun entrebanc entremig, ja erem a uns geisers, era molt guapo, hi havia moltes fumeroles, i aquella olor em portava molt bons records. El fred aquí encara era pitjor, menys 5, era d'aquells secs, dels que espetega. Quan va comensar a sortir el sol, va comensar a canviar els colors... maquíssim. Vam marxar i ens vam parar a unes aigües termals, va ser el millor remei pel fred. Despres parada al desert de Dali, es veu que els i recorda al art del de Portlligat. I penultima parada abans de la frontera xilena, a la laguna verde aquest llac sols es verd quan bufa el vent, i quan hi vam parar encara no apretava gaire, o sigui que de color verd poc, de totes maneres, el paisatge com la resta del tour, era sorprenent...
Ara si, amb una barreja de sentiments entre tristesa per deixar el país, i felicitat gegant per haver pogut veure aquest tros de pachamama genial, arribada a la frontera xilena, la mes petita i bonica que que vist mai, sols una caseta amb un policia bolivia, entre muntanyes i a 4.700 metres sobre el nivell del mar. Ens vam despedir del guia, en Jony, i el que em va dir casi em fa caure la llàgrima. Va ser un plaer anar aquests magnífics dies assegut al seu costat.
Sense dubte aquest a sigut el millor tour que he fet mai, va tenir tot el que podria haver demanat.
Si mai em perdu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada