Aquest poble, quan el mires en perspectiva, esta en mig del no res, en mig del desert d'Atacama, el mes àrid del món. A una banda i te els grandiosos Andes, amb diferents volcans, i per l'altre, La cordillera de la sal. La veritat, és que hi ha moltes coses per visitar a les rodalies, geisers, volcans, salars, diferents valls... i quan estàs a les afores del poble el que també hi ha és molt silenci, molt. El poble en si és preciós. Carrers de terra, cases de adobe (terra i palla barrejada), una bonica plaça, serveis pel turista, música en directe de nit, molta gent... Pel què em va sembla, és un punt de trobada entre els que venen del sud de Xile, i els que arriben de Bolívia. Barat no és, però val la pena pasari uns dies. També et retrobes amb la vida de backpacker, habitacions compartides i haver-te de cuinar. Va estar bé poder cuinar-me una bona truita, el que no vaig fer, va ser la meva especialitat, el macarrons.
Per les rodalies vaig visitar el Valle de la luna, a La cordillera de la sal, una petita vall amb formacions rocoses molt curioses i alguna duna. Gracies a que havia plogut feia una dies, es veia com enferinat de blanc. Això és perque l'aigua fa sortir la sal que estan dins les roques puroses.
Una altre dia vaig estar a La quebrada de diablo, és menys espectacular que El Valle de la luna, però mes tranquil. Aquí hi ha unes ruïnes d'un poble, des de les quals hi ha unes vistes genials a San Pedro i als Andes.
L'última jornada la vaig dedicar a El Valle de la muerte, una estreta vall entre parets de pedra i dunes, on alguns i van a fer sandboard. Un cop dalt, les vistes són molt bones. Tornant cap al poble vaig passar per la Piedra del coyote a veure si sabeu perque es diu així mirant la foto.
Si veus la posta de sol des d'algun lloc elevant, es contemplen el andes a canviar de color. Un cop ha marxat el sol, van agafant tonalitats de vermell diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada